Río millor que Chicago

Avui és dia per parlar de l'elecció de la seu dels Jocs Olímpics de 2016. Al nostre país molta gent ha rebut la notícia amb alegria, moguda per un fort sentiment antiespanyolista. Sincerament, no ha estat el meu cas. He optat per la indiferència, ja que fa molt de temps que proclamo l'emancipació mental que hem de començar a tenir respecte Espanya, començant per abandonar aquest resistencialisme que a vegades ens caracteritza.

Però el post d'avui és per explicar un sentiment que tinc respecte la presència d'Obama a Copenhague per l'elecció de la ciutat olímpica i la seva opció estratègica al respecte. Estic fermament convençut que el president dels Estats Units, tot i ser un ciutadà més de la capital de l'estat d'Illinois, ha preferit, com a bon estadista, l'elecció de Rio de Janeiro per als Jocs del 2016. Us n'exposo els motius.

Primer de tot, cal destacar que els Jocs Olímpics no són tan sols un esdeveniment esportiu. La seva celebració i preparació prèvia, com va passar a Barcelona, suposen un impuls increible per la ciutat organitzadora, permetent, a través de la inversió pública, modernitzar-la en un curt període de temps. En aquest cas, Sudamèrica necessita, urgentment, modernitzar algun dels seus pols principals per tal de donar impuls al continent sencer. El lloc ideal és Brasil, una potència emergent a l'Amèrica Llatina en ple auge econòmic, i en concret Rio, una ciutat en la que els immensos barris de faveles donaran pas a una organització urbana pròpia del segle XXI. Aquesta modernització dinamitzadora pot donar a Sudamèrica el plus necessari per progressar com a continent.

Per altra banda, cal tenir en compte les persones. En aquest cas, Lula da Silva encarna la figura del líder més sòlid de l'Amèrica Llatina, un home que il·lustra els valors d'una esquerra amable capaç de reflotar un país immers en greus problemes socials i econòmics. Segur que Obama, en una opció estratègica perfecta, no deixarà escapar l'oportunitat de potenciar el lideratge de Lula per davant dels de la resta de líders indígenes bananers d'altres països del continent. L'ombra de Lula és aquella que pot tapar les figures incòmodes de Chavez, Morales i companyia.

El dia de l'envainada

Avui deu tocar parlar sobre la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa de futbol. Abans de res cal dir que, si ens oblidem de noms i samarretes, ha guanyat l'equip que millor futbol ha fet. Jo personalment, com molts d'altres que no patim la síndrome d'Estocolm, no volíem que ho fes ja que no ens cau bé Espanya, no ens agrada aquella selecció-federació-Estat que priva al nostre país de poder jugar competicions internacionals. Ara bé, em penso que d'una vegada per totes hem de fer que l'antiespanyolisme deixi de ser un eix central del nostre discurs com a país. Sóc conscient que costa molt (a mi el primer, que fan molta ràbia, coi!), però hem de començar a independitzar-nos d'Espanya mentalment.

Pel que fa a les celebracions, sí, molta gent als carrers. Que no sabíem que estava ple d'espanyols això? El que passa també és que tendim a espantar-nos de seguida, els catalans, veiem 100 tios amb banderes espanyoles cridant i 15 cotxes tocant el claxon i es clar, a les 12 de la nit ens sembla molt de soroll. És que ho és! Ara però, que algú ho compari amb algun títol del Barça. Res a veure! Doncs això passarà quan guanyi Catalunya, els que s'acolloniran seran ells. Amunt aquests ànims, patriotes.

I una última reflexió que és la que dona títol a aquest escrit. Avui deu ser el Dia Nacional de la Envainada a Espanya. Perquè tots aquells talibans que van estripar-ho tot demanant el "Raúl Selección" a crits i matxacant despietadament Luís Aragonés ara s'embolcallen en una rojigualda per tapar la vergonya que, si és que en tenen, haurien de sentir com a professionals.

Fastiguejar en Mariano

O "asquear a Mariano", que és com es diu en castellà. Aquesta és l'estratègia a seguir pel sector crític del PP a partir d'aquest cap de setmana en que els populars celebren el seu congrés. Que hi ha un munt de gent amb ganes de veure caure Mariano Rajoy és tan cert com que cap d'ells està disposat a trencar la disciplina històrica del partit i presentar una candidatura alternativa al màxim òrgan de decisió del que es dota la formació política.

De fet aquesta estratègia ja l'estan seguint des del dia 9 de març. Rajoy, en aquell moment va prendre la decisió de no marxar sense intentar treure's de sobre tots els llasts que li van impedir postular-se com una dreta moderada i apropar-se a la centralitat política espanyola. I això va agafar a contrapeu a molts dels que ja estaven disposats a devorar cadàver polític i encetar l'assalt al control del partit. Però tots els partits polítics tenen diferents formes de passar les seves crisis: n'hi ha que opten per ajornar-les, com a CDC, i n'hi ha que les escombren sota l'estora, com els socialistes, n'hi ha que les viuen amb alegria i normalitat tot i la violència extrema de la lluita pel poder, com a Esquerra, i al PP opten per tirar la pedra i amagar la mà esperant la rendició d'algun dels bàndols.

I Esperanza Aguirre, líder indiscutible de l'oposició a Rajoy dins el partit, sap que no té possibilitats en una lluita oberta per que històricament els populars són gent d'ordre. I ha optat per apunyalar-lo per l'esquena constantment, amb el suport de amb tots els seus partidaris dins la formació i tots els mitjans de comunicació que titllarien d'acomplexat al mateix Blas Piñar.

Que Mariano Rajoy serà reescollit líder del partit aquest cap de setmana a València és indubtable. Però ja em replantejo si ell serà el proper cap de llista: pot ser que acabi marxant fastiguejat de tantes ganivetades des de l'ombra.

Nous rics

La crisi econòmica que vivim actualment està destapant aquesta cultura del "nou ric" que està instaurada a Espanya des de fa molt de temps, amb l'arribada de l'Estat de Benestar. La gent estira més el braç que la màniga, i tot i arribar justos a final de mes la majoria dels ciutadans del nostre país, costa trobar aquell que no es canvia el cotxe cada pocs anys o que anualment passa uns dies a la Riviera Maia, a Nova York o a qualsevol de les destinacions de moda.

Aquesta cultura de fer-se passar per allò que un no és, també té un apèndix en l'àmbit mediàtic de l'Estat espanyol, i l'exemple més flagrant per demostrar-ho és la premsa esportiva. Fa escassament 5 anys hi havia molt poca gent a Espanya que fos seguidora de la Fórmula 1, tan sols una colla d'amants del motor. Però l'auge de la ratxa triomfal de Fernando Alonso van fer que comencessin a sortir experts en F1 de sota les pedres. Gent que en tota la meva vida havia vist que es miréssin una cursa van esdevenir, per art de màgia, enginyers d'escuderies i màsters en pilotatge. Miracle.

Ara està passant una cosa similar amb la NBA. Pau Gasol ha arribat a un equip guanyador, els Lakers, on pot aconseguir títol, i la cosa es posa interessant per la premsa espanyola. Ara tothom és fan de tota la vida de Los Angeles, i costa trobar gent que no siguin experts en el bàsquet als Estats Units. Fins i tot llegeixo a un mitjà de Madrid: "Caraja de Phil Jackson y batacazo de los Lakers". Wow. En mig any d'interessar-se per la NBA ja poden donar lliçons d'estratègia basquetbolística ni més ni menys que al mític entrenador dels Lakers.

I és que això de ser un nou ric, i estirar més el braç que la màniga en qualsevol camp de la vida, l'únic que fa és posar en evidència aquests ignorants i avergonyir, en molts casos, aquells pioners que acaben perseguits per un exèrcit de catetos.

El rei d'Espanya

Abans de res, m'agradaria dir, per no aixecar sospites estranyes, que em declaro obertament una persona republicana i antimonàrquica. Sóc més aviat de la corda Anasagasti que penso que una representació institucional (a l'estil de la presidència de molts països) està força bé, però crec que un càrrec hereditari, vitalici i acompanyat d'una patuleia de gent que no té ofici ni benefici està totalment desubicat en el segle XXI.

Ara bé, l'actuació del rei d'aquest cap de setmana a la cimera iberoamericana, em sembla totalment justificada. D'una banda, perquè el rei, apart de ser campetxano, és una persona humana, ha tingut un mes molt difícil amb tot l'afer de la crema de fotos i de la COPE, i li va poder la situació personal a l'hora de reaccionar visceralment davant les crítiques de Chávez.

I de l'altra banda, perquè ja n'hi ha prou de tolerar a tots aquests petits feixistes bananeros de sudamèrica que diguin el que els hi rota. Si als seus països el populisme els funciona per mobilitzar tota la turba desorientada, magnífic, però que vegin que no poden anar fent servir els seus modals de macarra de barri per allà on passin, i menys en cimeres amb altres caps d'Estat de països que volen ser semi-seriosos.

Fins aquí podíem arribar!

Jo no vull compartir en el meu DNI la mateixa nacionalitat que aquests paios!

Independència!

La tuya

El passat divendres dia 15 el president de la Generalitat, en José Montilla va ser sotmès a una "entrevista" de la Mónica Terribas a TV3. I dic "entrevista" per fer-ho servir com a un eufemisme del que en realitat va ser: una sessió de bany i massatge.

Però bé, deixant de banda la servitud gairebé vergonyant de molts periodistes d'aquest país cap a l'aparell del PSC-PSOE, m'agradaria destacar la primera pregunta que li va fer la Moneypenny al Montilla. Resulta que li va preguntar si esgotaríem la legislatura. Tal qual. Una pregunta no massa difícil de respondre per un president. Però no per aquest president. Va i li respon que això depèn de Zapatero (¿?¿?) i que la voluntat és d'esgotar-la perquè bla bla bla bla. Resulta que li estava responent referint-se a la legislatura del govern espanyol!! És a dir, quan a Montilla li parlen de legislatures, lleis, governs, nacions... el primer que li ve al cap és Espanya.

Durant la campanya de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, molta gent va esperar amb impaciència que critiquéssim els orígens andalusos de Montilla. No ho vam fer en cap moment: perquè no són criticables. El que sí vam intentar fer notar és que Montilla no està capacitat per ser president de Catalunya, per que Catalunya no és la seva prioritat. Quan ell pensa en política, en el bé comú, en la societat, en el patriotisme... tot és sobre Espanya.

Catalunya fa uns mesos que va deixar de tenir president. Ara tenim un delegat del govern espanyol. Ha tornat el virrei.